"Descobrint un París deslumbrant: una nova mirada a la seva bellesa oculta" | Art i arquitectura | EL PAÍS

"La bohème, la bohème, eso significaba que éramos felices", canta Charles Aznavour en su célebre canción que evoca el París bohemio de finales del siglo XIX. Los violines responden al piano, y su voz se tiñe de melancolía a medida que avanza, recordando todo lo que la ciudad ya no es. La canción de Aznavour nos hace reflexionar sobre cómo los barrios pasan de moda, pero el arte sublime que los representa, no. Cuántas veces hemos contemplado cuadros que evocan un Montmartre lleno de artistas en busca de modernidad y hemos deseado visitarlo; sin embargo, al poner un pie en él, nos hemos dado cuenta de que nosotros mismos somos la multitud que destruye aquello que un día fue auténtico y que, de todos modos, hoy ya no existe.

Contra les decepcions del turisme, o contra la mateixa dinàmica del pas del temps i les successives onades crea­tives, podem recórrer a l’art, a través del qual les ciutats prenen vida al nostre cap. Sé l’espai que ocupaven els barrets de les senyores i les mànigues bombades que portaven als cafès francesos perquè he vist la pintura Jardin de Paris Music Hall o Dones (1900), d’Hermen Anglada Camarasa, o sé la sensació de confort que feia veure unes golfes amb la llum encesa mentre les xemeneies parisenques treien fum, perquè he vist La finestra (1903), d’Alexandre de Cabanyes. Tots coneixem indrets més bonics que els que han trepitjat els nostres peus.

Les ciutats mai viuen en el passat; som els humans que hi vivim. Per això és tan recomanable visitar dues exposicions d’ara mateix a Barcelona, que dialoguen entre si: De Montmatre a Montparnasse. Artistes catalans a París. 1889-1914, al Museu Picasso (on he vist els quadres mencionats), i Eveli Torent. Entre els Quatre Gats i la maçoneria, al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Podeu visitar les dues mostres en l’ordre que us plagui: la primera fa la visió general de l’època amb més de 250 obres d’artistes, d’entre els quals brillen les de Santiago Rusiñol; i la segona dona la visió específica d’un sol creador aventurat més enllà de les nostres fronteres.